diumenge, 31 de desembre del 2023

Goodbye!


Tot té un final, i aquest blog s'acaba aquí. Vaig obrir DWTC el 14 de febrer de 2012. Aleshores no tenia cap altre objectiu que disposar d'un lloc on escriure tot allò que em vingués de gust i quan em vingués de gust. Passats gairebé 12 anys, crec que ja hi he dit tot allò que hi podia dir, però sobretot sento que tot plegat s'ha convertit en una altra cosa. Gràcies a tothom qui m'ha acompanyat en algun moment al llarg d'aquest viatge, de debò que ha estat un plaer. Espero que ens retrobem a la carretera o, com solia cantar Dylan, on the avenue.

We'll meet again
Don't know where
Don't know when
But I know we'll meet again
Some sunny day

Blue Hotel

Granollers, desembre de 2023.
Desprenen un cert romanticisme de temps passats i fins i tot perduts, els llums de neó de les façanes de certs hotels. Espais de pas, cases que no són llars, punts de trobada de trajectòries vitals que no podrien coincidir en cap altre lloc que els seus passadissos. Quantes històries anònimes –o no- es deuen haver escrit –o començat, o acabat- a les seves habitacions. Històries com les que Elvis Presley i Chris Isaak han cantat en peces com "Heartbreak Hotel" o "Blue Hotel". Títols i melodies que em ressonen cada cop que passo de nit pel costat d'aquest hotel solitari –però ben comunicat- de l'avinguda Sant Esteve de Granollers.

dissabte, 30 de desembre del 2023

John Cutler (1950-2023)

JOHN CUTLER

(1950-2023)

Ens ha deixat John Cutler, tècnic de so, productor i arxivista de Grateful Dead. Va començar supervisant els preparatius dels tres concerts que els de San Francisco van fer el setembre de 1978 a les piràmides de Gizeh, i va produir àlbums com "In the Dark" (1987), on figurava aquell "West L.A. Fadeaway" que Bob Dylan va recuperar l'estiu passat durant el segon tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –també va produir el controvertit directe "Dylan & The Dead" (1989), gravat durant la gira conjunta del de Duluth i els californians-.

Mike Henderson (1953-2023)

MIKE HENDERSON

(1953-2023)

Les seves cançons les havien gravat gegants com els Fabulous Thunderbirds o les Dixie Chicks. Va treballar com a músic de sessió per a figures com John Hiatt o Emmylou Harris. Però cal destacar sobretot la discografia que Mike Henderson va signar pel seu compte –ja fos amb el seu nom, com a Mike Henderson & The Bluebloods o com a Mike Henderson Band-. Cinc àlbums on conflueixen llenguatges com el country, el rock'n'roll o el blues en les seves formes més genuïnes, començant pel fundacional "Country Music Made Me Do It" (1994) i passant per capítols com "First Blood" (1996). Originari de Missouri tot i que establert a Nashville, el 2005 va ser un dels fundadors del combo de bluegrass The SteelDrivers juntament amb un aleshores emergent Chris Stapleton. Ha mort a l'edat de 70 anys.

El gran Nadal de Brighton 64 al Sidecar

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona
29 de desembre de 2023

Una tradició nadalenca que caldria preservar durant molt de temps, és el concert que Brighton 64 solen oferir cada any per aquestes dates a la sala Sidecar. Una banda genuïnament barcelonina, en un escenari igualment emblemàtic de la ciutat, obsequiant amb tot el seu llegat a la seva parròquia més fidel i incondicional. Són pràcticament paral·leles, la trajectòria de la formació que encapçalen els germans Gil i la del local de la plaça Reial, testimonis d'una Barcelona –la de principis dels 80- que tot just sortia del blanc i negre per donar pas a un esclat de color que no s'entendria sense els uns ni sense l'altre.

Més de quatre dècades després, els Brighton presumeixen d'un estat de forma envejable un cop consolidat el format de quintet –Ricky Gil (veu i guitarra), Albert Gil (guitarra), Jordi Fontich (teclats), David Abadía (baix) i Eric Herrera (bateria)-. El Sidecar, en canvi, afronta un final d'etapa amb la incertesa de què passarà un cop traspassada la sala a una nova propietat. Per tot plegat, el concert de Nadal d'enguany va tenir un significat especial. L'ambient seguia essent de celebració, però molts dels presents reconeixien en veu alta que el d'ahir era el seu comiat d'un espai on s'han teixit incomptables històries personals i col·lectives.

Sigui com sigui, la música va tornar a obrar el seu miracle durant gairebé dues hores que es van fer curtes. Inici a tota castanya amb "La Calle 46", himne soul de naturalesa subterrània que pràcticament podria explicar tot sol què signifiquen concerts com el que ens ocupa, i tret de sortida d'una primera part centrada en els clàssics de la primera etapa del grup. Aquí van sonar les eternes "Ponte en marcha para mí", "La canción del trabajo (Bola y cadena)", "El mejor cocktail" i "Mala señal", alternades amb apunts contemporanis com "Al final del huracán", reivindicació de les sales de concerts en temps pandèmics que bé podria haver estat la nit passada un cant a tot allò que ha significat el Sidecar.

La segona part del repertori la van centrar en el cançoner més recent. El d'una segona etapa que tota una generació ja s'ha fet seva de la mateixa manera que la dels seus pares havia flipat al seu dia amb "La Casa de la Bomba". Contradiu les tesis de determinats corrents crítics excessivament enlluernats pel mantra de la novetat per la novetat, el fet que al costat dels seguidors més veterans hi hagués adolescents lluint orgullosos els seus Fred Perrys i les seves Dr. Martens mentre saltaven i ballaven al ritme de "Quan baixis de l'avió", "Solo hasta el final", "El tren de la bruja" o les compromeses "Playas del Mediterráneo" i "Juez y parte".

La tercera part la van dedicar a posar tota la carn que els quedava a la graella. "En mi ciudad" i "Barcelona Blues" –aquesta última, cantada en català- es van refermar com les dues cares de l'himne no oficial d'aquella Barcelona que encara es resisteix a desaparèixer sepultada per la gentrificació. "Ensayar es de cobardes", interpretada per Ricky Gil en solitari, va resultar especialment emotiva en versos com el d'aquella pandereta robada "en el bolo del Sidecar". El gran final amb "Igual nos da igual" i "La Casa de la Bomba", encadenada amb "Haz el amor", va ser de traca. Cal preservar el concert de Nadal de Brighton 64, i tant que sí. De la mateixa manera que cal preservar espais com el Sidecar. En queden pocs, i marquen la diferència entre una ciutat i un parc temàtic.